Un trosset de tu

Benvolgut/da conciutadà/na:

Fa temps que li dono voltes a escriure’t per a poder-te comunicar i compartir amb tu vivències que experimento en la mútua convivència.
Convivència que a mi se’m fa present, de manera dolorosa, en compartir amb tu l’espai públic, que vol dir de tots. Teu i meu, també. Perquè sovint l’espai comú és, per a mi, un espai de dolor, no pas un espai de comunicació i trobada.
Això és degut a que actualment aquest espai està totalment ocupat per fragàncies i altres productes cosmètics i de neteja d’ús quotidià que són un atemptat a la salut, la nostra i la dels que estan per venir.
Diuen que els millors psicòlegs estan dedicats a la publicitat. Malaguanyat treball, que fa que necessitem tantes coses! Tanta falta que fan per fer-nos créixer en sensibilitat i empatia vers l’espai comú, el teu i el meu, el de tots. Però actualment tot és mercat, i un mercat molt important avui dia és el de les olors.
Tant de màrqueting fa que ocupem l’espai comú, de convivència, no només amb la nostra presència física, sinó també amb centenars de substàncies artificials que creiem que necessitem i que formen part de la nostra pell: detergents, suavitzants, colònies, perfums, cremes, desinfectants, productes capil·lars i un etcètera immens que està ja fora del control i del coneixement de tothom, inclosos els mateixos fabricants i els científics que n’estudien els efectes nocius sobre la nostra salut i, encara que sembli exagerat, també amenacen la mateixa supervivència.
Així que, quan ocupes l’espai públic, no només ho fas tu, si no totes aquestes substàncies que portes a sobre, de manera inconscient. Tots aquests productes els comparteixes a les places, al transport públic, als espais tancats…i els que compartim aquest espai amb tu, ens els emportem a casa en tornar.
Trossets de tu que escampes i comparteixes generosament amb aquells amb qui coincideixes.
Quan torno a casa, a un espai sense totes aquestes substàncies, he d’anar fent el procés d’anar-me desprenent d’aquests trossets de tu que has volgut, potser inconscientment, compartir. A la roba, a la pell, al cabell, queden trossets de tu que intento anar deixant enrere tot netejant i ventilant.
El pitjor són els trossets de tu que han entrat al meu cos a través de la pell i el nas, que ja circulen per la meva sang per anar-se dipositant als diferents òrgans i teixits del meu cos. També del teu, i de l’altre. De tots. Sense defensa, sense possibilitat de decidir si els vull o no al meu organisme.
Substàncies que provoquen dolor, fatiga, nàusees, problemes neurològics de tota mena, permanents i acumulatius. Tan de bo en fóssim més conscients i crítics!
Però ens tenen ben agafats a necessitats.
Penso en tu, benvolgut veí, benvolguda veïna, cada vegada que he de trepitjar l’espai públic, que cada vegada és menys de tots, ja que cada vegada és més dolorós i més inaccessible degut a tants i tants productes que necessites per al dia a dia i que comparteixes en socialitzar-te.
Penso en tu quan la meva vida és dolor i fatiga, i por a la no vida que és viure amb una malaltia ambiental, a mercè de tots els trossets de tu que entren a la meva vida sense que jo pugui fer res per a evitar-ho.

Pensa tu en mi, si vols, cada vegada que facis servir els productes que et poses sense pensar. Pregunta’t, si vols, perquè els necessites, què passaria si no els fessis servir, i qui creus que t’ha convençut que et fan falta.
Pensa o pregunta’t, si vols, perquè tens o tindràs, tu i els teus, càncer, Alzehimer, Parkinson, esclerosi, fibromialgia, diabetis…i si totes aquests substàncies no hi tenen res a veure, en aquesta epidèmia en la que ens trobem, on més del 75% de la població patim algun tipus de malaltia crònica, independentment de l’edat.

Si has arribat fins aquí, si has tingut la paciència i l’interès de llegir-te la meva carta, te’n dono ben sincerament les gràcies. De part d’una conciutadana amb Sensibilitat Química Múltiple.
Mercè