El dolor entra, com una onada
S’escampa pel meu cos, a batzegades
Com l’escuma que es trenca a l’aresta, i s’amaga
Per tornar a venir quan goso tornar a respirar
Tristesa i decepció quan ve i em recorre, em defineix
Devasta i deixa sense recer les meves xarxes…
No em puc amagar enlloc, només mirar-lo a la cara…
Acollir-lo i esperar,
Que passi la ressaca.
Fluir
Només quan perds t’adones, potser, una mica, del que tens, del que vals…
Aquesta nit veient una pel·lícula on la Juliette Binoche és una artista amb artritis que l’impedeix seguir vivint del seu art, hi ha un moment que parla de les pèrdues que li ha portat la malaltia… i m’ha ressonat molt.
M’ha fet pensar que era massa jove, quan als 34 anys, les fumigacions a la feina em van estroncar la vida…què hauria fet o seria ara, si no hagués estat per la invalidesa?
M’ha fet tornar a doldre’m, a sentir tristesa…
I, malgrat això, a adonar-me què rica sóc, com he guanyat en autoestima, aquests anys, en no deixar-me viure com a víctima, en veure tot el que puc ser i aportar, diferent del que seria..
Potser en el context que vivim ara sóc una privilegiada… però també pot ser una oportunitat, avui, recordar o imaginar que podem trobar una guia, un camí, i reconèixer-nos els dons que ja hem rebut i que no sempre vivim com a regal…
Bon dia de Reis!
cercantespais 