Accepto i confio

Moments de molta incertesa, al meu voltant. Molt de patiment per la vivència clara de vulnerabilitat a tots nivells. Preocupació pel que es pot esdevenir.
Tornant massa sovint a veure i centrar-me en perills imaginaris, en ferides antigues, sense estar ara i aquí, gaudint i agraint tanta bellesa. Sense recordar i reconèixer com en sóc de forta en la debilitat, en la vulnerabilitat. Com arrelo a la vida gràcies a tot el que he viscut. Com formo part del que és viu i puc continuar donant vida.
Accepto tot el viscut i confio en la vida que viu dins meu i de la que formo part. Agraeixo tants dons i oportunitats que m’han estat regalats i que em fan ser qui sóc i m’han portat fins aquí.

Ens busquem, ens trobem?

A la fi, tot es redueix a si som capaços de veure l’altre o si només busquem resposta a les pròpies necessitats, quan ens relacionem.

Bruc, m’escolto i puc veure els que m’envolten

Crisi

Ganes de vomitar, vomitar el dolor, vomitar el fàstic de viure així, amb el tedi d'arrossegar aquest cos...

fàstic d'haver d'aguantar, a aquestes alçades, que sembli que això funciona com una al·lèrgia i que només és qüestió de no exposar-se...

fàstic d'haver de tibar de la vida així, de fer com si no costés viure...com si amb no treballar ja estigués tot arreglat.

fàstic d'haver trigat tant a adonar-me'n de com en sóc, de forta, per tirar i tenir una vida amb un cos que mai hi ha col·laborat...fàstic d'haver hagut d'aguantar tants anys que em consideressin una figaflor, quan ara puc veure que és tot el contrari...

Que no es vegi i s'entengui el dany neurològic irreparable, les pèrdues i dols fetes massa aviat, aquest cos de vella que no s'adiu, sovint, a les ganes de viure, de créixer, d'aportar, de crear...

Gira-sol: em sostinc i m'alço cap a la llum