Arxius

Teràpia floral

Caic. Sembla que caic. Aguanto i faig via. Em sostinc, perquè crec que ningú no ho farà per mi.

No esperar, no demanar. Compto amb mi. És més fàcil que donar explicacions, que esperar, que deixar-me caure i no trobar un altre que em sostingui.

Soledat acompanyada. Com tothom, o gairebé.

En unes vides en que la fragilitat ha estat entesa com a debilitat moral, on la única opció possible ha estat l’esforç i la voluntat, toca aprendre a escoltar, a acollir i estimar el límit, la vulnerabilitat, com a part, valuosa, de mi, de la meva història. Toca aprendre que no es tracta d’aguantar a qualsevol preu, fer-me càrrec per a valdre per a alguna cosa.

Donar veu i valor al que sóc, qui sóc, amb tot, el que vull, el que necessito. Valorar el que sóc capaç de fer i d’aportar, valorar la fragilitat, la vulnerabilitat i el límit que també sóc.

Segons E. Bach, Oak és per a aquelles persones que sempre estan lluitant, ja sigui amb una malaltia o amb coses quotidianes, que seguiran lluitant, desconnectant-se d’elles mateixes per a fer-ho, sense saber rendir-se. L’essència ajuda a tenir una visió més equilibrada, una acceptació de les limitacions i una capacitat per a compartir les càrregues pròpies, així com permet desenvolupar formes menys rígides d’expressar la voluntat.

Tot està fet, tot està acomplert.

Com una càpsula protegida, la llavor ha de germinar.

Em perdono per haver viscut des de la por.

Em felicito en comptes de jutjar-me, m’alegro per la meva pròpia llum més que no em lamento pels dolors.

Tinc el meu propi camí, no necessito identificar-me amb la família, amb els que tinc a prop.

Queda el dolor físic de la batalla, i les restes naufragades del dol pel sentiment de solitud que m’acompanya sempre, per sentir massa, o veure massa, la solitud de l’ànima que acompanya la consciència.

Sóc poderosa.

Moments de molta incertesa, al meu voltant. Molt de patiment per la vivència clara de vulnerabilitat a tots nivells. Preocupació pel que es pot esdevenir.
Tornant massa sovint a veure i centrar-me en perills imaginaris, en ferides antigues, sense estar ara i aquí, gaudint i agraint tanta bellesa. Sense recordar i reconèixer com en sóc de forta en la debilitat, en la vulnerabilitat. Com arrelo a la vida gràcies a tot el que he viscut. Com formo part del que és viu i puc continuar donant vida.
Accepto tot el viscut i confio en la vida que viu dins meu i de la que formo part. Agraeixo tants dons i oportunitats que m’han estat regalats i que em fan ser qui sóc i m’han portat fins aquí.

Beneïm la Terra, la nostra mare, la nostra llar.

Mai ens l’hem mirada gaire.

Sempre hi hem comptat, però sense veure-la realment.

Ara crida i es manifesta en la seva naturalesa, mostrant les seves ferides i la seva resiliència, la seva fortalesa i la seva debilitat.

Gràcies per acollir-nos, gràcies també per mostrar la nostra petitesa, la nostra debilitat. També la nostra fortalesa, feta de cooperació i no de competència, quan acceptem que depenem els uns dels altres.

Ajuda’ns a veure’t, ajuda’ns a veure’ns.

Com diu el vídeo que corre per les xarxes, la primavera no sap que ens hem quedat tancats a casa. Regals de llum de les noves flors, nova vida, que busca reflectir la llum del Sol. La Calèndula, per veure els que tenim a prop, cuidant-nos. L’Argelaga, animant-nos a confiar, en aquest temps d’incertesa, a esperar i enfortir-nos. I la Rosella de Califòrnia, convidant-nos a mirar endins, a no perdre’ns buscant fora les nostres certeses.