Moments de molta incertesa, al meu voltant. Molt de patiment per la vivència clara de vulnerabilitat a tots nivells. Preocupació pel que es pot esdevenir.
Tornant massa sovint a veure i centrar-me en perills imaginaris, en ferides antigues, sense estar ara i aquí, gaudint i agraint tanta bellesa. Sense recordar i reconèixer com en sóc de forta en la debilitat, en la vulnerabilitat. Com arrelo a la vida gràcies a tot el que he viscut. Com formo part del que és viu i puc continuar donant vida.
Accepto tot el viscut i confio en la vida que viu dins meu i de la que formo part. Agraeixo tants dons i oportunitats que m’han estat regalats i que em fan ser qui sóc i m’han portat fins aquí.

Ganes de vomitar, vomitar el dolor, vomitar el fàstic de viure així, amb el tedi d'arrossegar aquest cos...

fàstic d'haver d'aguantar, a aquestes alçades, que sembli que això funciona com una al·lèrgia i que només és qüestió de no exposar-se...

fàstic d'haver de tibar de la vida així, de fer com si no costés viure...com si amb no treballar ja estigués tot arreglat.

fàstic d'haver trigat tant a adonar-me'n de com en sóc, de forta, per tirar i tenir una vida amb un cos que mai hi ha col·laborat...fàstic d'haver hagut d'aguantar tants anys que em consideressin una figaflor, quan ara puc veure que és tot el contrari...

Que no es vegi i s'entengui el dany neurològic irreparable, les pèrdues i dols fetes massa aviat, aquest cos de vella que no s'adiu, sovint, a les ganes de viure, de créixer, d'aportar, de crear...

Gira-sol: em sostinc i m'alço cap a la llum

Vida

Som de vida o de mort?

I tu, vols viure?

Què vol dir, viure?

Com podem viure aliens al que viu i mor a prop nostre?

Sovint ens és més fàcil commoure’ns amb el que tenim més lluny.

Però, practiquem la vida?

Ens n’adonem, si el que està a prop nostre és viu?

Parlo, i penso, en el petit, la natura, sigui a la ciutat o al camp.

Ens queda lluny que sigui natura viva o morta, mentre faci bonic i no molesti.

Una vegada més, han fumigat a la porta de casa les «males herbes».

El gravit és mort, i la petita parra ja amb fruit ha quedat també ruixada.

Volem vida, però que no ens molesti, que faci bonic.

Volem viure, realment?

Perquè, quan sembrem mort al nostre voltant, estem fent passes per a morir també nosaltres.

No cal dir com té a veure la mort de la biodiversitat amb el que estem vivint ara al món.

Però no passa només lluny, amb animals exòtics.

Passa cada vegada que optem per la mort,

per no veure la vida, petita,

tan important per al nostre viure,

al costat de casa.

Beneïm la Terra, la nostra mare, la nostra llar.

Mai ens l’hem mirada gaire.

Sempre hi hem comptat, però sense veure-la realment.

Ara crida i es manifesta en la seva naturalesa, mostrant les seves ferides i la seva resiliència, la seva fortalesa i la seva debilitat.

Gràcies per acollir-nos, gràcies també per mostrar la nostra petitesa, la nostra debilitat. També la nostra fortalesa, feta de cooperació i no de competència, quan acceptem que depenem els uns dels altres.

Ajuda’ns a veure’t, ajuda’ns a veure’ns.

Dolor…vell company de viatge, com ens coneixem tu i jo!

Recorres el meu cos i l’embolcalles,

com si m’abracessis.

Sé que és millor acollir-te, que no pas resistir.

M’ajudes a fer-me conscient del meu cos, i per això te’n dono les gràcies.

M’ajudes a escoltar-lo, i a agrair que m’hagi dut fins aquí.

De la teva mà he pogut provar els meus límits, acceptant-los, i així, superar-los.

Fent-te presència, també, dins dels meus ossos, sentint la meva sang com terra cremada, a estones, però viva i desitjosa encara.

Ara puc abraçar-te, no necessito sentir la ràbia i la impotència, puc estar per tu. Per mi.

Gràcies.P1040226

 

 

Com diu el vídeo que corre per les xarxes, la primavera no sap que ens hem quedat tancats a casa. Regals de llum de les noves flors, nova vida, que busca reflectir la llum del Sol. La Calèndula, per veure els que tenim a prop, cuidant-nos. L’Argelaga, animant-nos a confiar, en aquest temps d’incertesa, a esperar i enfortir-nos. I la Rosella de Califòrnia, convidant-nos a mirar endins, a no perdre’ns buscant fora les nostres certeses.

Benvolgut/da conciutadà/na:

Fa temps que li dono voltes a escriure’t per a poder-te comunicar i compartir amb tu vivències que experimento en la mútua convivència.
Convivència que a mi se’m fa present, de manera dolorosa, en compartir amb tu l’espai públic, que vol dir de tots. Teu i meu, també. Perquè sovint l’espai comú és, per a mi, un espai de dolor, no pas un espai de comunicació i trobada.
Això és degut a que actualment aquest espai està totalment ocupat per fragàncies i altres productes cosmètics i de neteja d’ús quotidià que són un atemptat a la salut, la nostra i la dels que estan per venir.
Diuen que els millors psicòlegs estan dedicats a la publicitat. Malaguanyat treball, que fa que necessitem tantes coses! Tanta falta que fan per fer-nos créixer en sensibilitat i empatia vers l’espai comú, el teu i el meu, el de tots. Però actualment tot és mercat, i un mercat molt important avui dia és el de les olors.
Tant de màrqueting fa que ocupem l’espai comú, de convivència, no només amb la nostra presència física, sinó també amb centenars de substàncies artificials que creiem que necessitem i que formen part de la nostra pell: detergents, suavitzants, colònies, perfums, cremes, desinfectants, productes capil·lars i un etcètera immens que està ja fora del control i del coneixement de tothom, inclosos els mateixos fabricants i els científics que n’estudien els efectes nocius sobre la nostra salut i, encara que sembli exagerat, també amenacen la mateixa supervivència.
Així que, quan ocupes l’espai públic, no només ho fas tu, si no totes aquestes substàncies que portes a sobre, de manera inconscient. Tots aquests productes els comparteixes a les places, al transport públic, als espais tancats…i els que compartim aquest espai amb tu, ens els emportem a casa en tornar.
Trossets de tu que escampes i comparteixes generosament amb aquells amb qui coincideixes.
Quan torno a casa, a un espai sense totes aquestes substàncies, he d’anar fent el procés d’anar-me desprenent d’aquests trossets de tu que has volgut, potser inconscientment, compartir. A la roba, a la pell, al cabell, queden trossets de tu que intento anar deixant enrere tot netejant i ventilant.
El pitjor són els trossets de tu que han entrat al meu cos a través de la pell i el nas, que ja circulen per la meva sang per anar-se dipositant als diferents òrgans i teixits del meu cos. També del teu, i de l’altre. De tots. Sense defensa, sense possibilitat de decidir si els vull o no al meu organisme.
Substàncies que provoquen dolor, fatiga, nàusees, problemes neurològics de tota mena, permanents i acumulatius. Tan de bo en fóssim més conscients i crítics!
Però ens tenen ben agafats a necessitats.
Penso en tu, benvolgut veí, benvolguda veïna, cada vegada que he de trepitjar l’espai públic, que cada vegada és menys de tots, ja que cada vegada és més dolorós i més inaccessible degut a tants i tants productes que necessites per al dia a dia i que comparteixes en socialitzar-te.
Penso en tu quan la meva vida és dolor i fatiga, i por a la no vida que és viure amb una malaltia ambiental, a mercè de tots els trossets de tu que entren a la meva vida sense que jo pugui fer res per a evitar-ho.

Pensa tu en mi, si vols, cada vegada que facis servir els productes que et poses sense pensar. Pregunta’t, si vols, perquè els necessites, què passaria si no els fessis servir, i qui creus que t’ha convençut que et fan falta.
Pensa o pregunta’t, si vols, perquè tens o tindràs, tu i els teus, càncer, Alzehimer, Parkinson, esclerosi, fibromialgia, diabetis…i si totes aquests substàncies no hi tenen res a veure, en aquesta epidèmia en la que ens trobem, on més del 75% de la població patim algun tipus de malaltia crònica, independentment de l’edat.

Si has arribat fins aquí, si has tingut la paciència i l’interès de llegir-te la meva carta, te’n dono ben sincerament les gràcies. De part d’una conciutadana amb Sensibilitat Química Múltiple.
Mercè