Caic. Sembla que caic. Aguanto i faig via. Em sostinc, perquè crec que ningú no ho farà per mi.

No esperar, no demanar. Compto amb mi. És més fàcil que donar explicacions, que esperar, que deixar-me caure i no trobar un altre que em sostingui.

Soledat acompanyada. Com tothom, o gairebé.

En unes vides en que la fragilitat ha estat entesa com a debilitat moral, on la única opció possible ha estat l’esforç i la voluntat, toca aprendre a escoltar, a acollir i estimar el límit, la vulnerabilitat, com a part, valuosa, de mi, de la meva història. Toca aprendre que no es tracta d’aguantar a qualsevol preu, fer-me càrrec per a valdre per a alguna cosa.

Donar veu i valor al que sóc, qui sóc, amb tot, el que vull, el que necessito. Valorar el que sóc capaç de fer i d’aportar, valorar la fragilitat, la vulnerabilitat i el límit que també sóc.

Segons E. Bach, Oak és per a aquelles persones que sempre estan lluitant, ja sigui amb una malaltia o amb coses quotidianes, que seguiran lluitant, desconnectant-se d’elles mateixes per a fer-ho, sense saber rendir-se. L’essència ajuda a tenir una visió més equilibrada, una acceptació de les limitacions i una capacitat per a compartir les càrregues pròpies, així com permet desenvolupar formes menys rígides d’expressar la voluntat.

Tot està fet, tot està acomplert.

Com una càpsula protegida, la llavor ha de germinar.

Em perdono per haver viscut des de la por.

Em felicito en comptes de jutjar-me, m’alegro per la meva pròpia llum més que no em lamento pels dolors.

Tinc el meu propi camí, no necessito identificar-me amb la família, amb els que tinc a prop.

Queda el dolor físic de la batalla, i les restes naufragades del dol pel sentiment de solitud que m’acompanya sempre, per sentir massa, o veure massa, la solitud de l’ànima que acompanya la consciència.

Sóc poderosa.

El dolor entra, com una onada

S’escampa pel meu cos, a batzegades

Com l’escuma que es trenca a l’aresta, i s’amaga

Per tornar a venir quan goso tornar a respirar

Tristesa i decepció quan ve i em recorre, em defineix

Devasta i deixa sense recer les meves xarxes…

No em puc amagar enlloc, només mirar-lo a la cara…

Acollir-lo i esperar,

Que passi la ressaca.

Fluir

Només quan perds t’adones, potser, una mica, del que tens, del que vals…
Aquesta nit veient una pel·lícula on la Juliette Binoche és una artista amb artritis que l’impedeix seguir vivint del seu art, hi ha un moment que parla de les pèrdues que li ha portat la malaltia… i m’ha ressonat molt.
M’ha fet pensar que era massa jove, quan als 34 anys, les fumigacions a la feina em van estroncar la vida…què hauria fet o seria ara, si no hagués estat per la invalidesa?
M’ha fet tornar a doldre’m, a sentir tristesa…
I, malgrat això, a adonar-me què rica sóc, com he guanyat en autoestima, aquests anys, en no deixar-me viure com a víctima, en veure tot el que puc ser i aportar, diferent del que seria..
Potser en el context que vivim ara sóc una privilegiada… però també pot ser una oportunitat, avui, recordar o imaginar que podem trobar una guia, un camí, i reconèixer-nos els dons que ja hem rebut i que no sempre vivim com a regal…
Bon dia de Reis!

Moments de molta incertesa, al meu voltant. Molt de patiment per la vivència clara de vulnerabilitat a tots nivells. Preocupació pel que es pot esdevenir.
Tornant massa sovint a veure i centrar-me en perills imaginaris, en ferides antigues, sense estar ara i aquí, gaudint i agraint tanta bellesa. Sense recordar i reconèixer com en sóc de forta en la debilitat, en la vulnerabilitat. Com arrelo a la vida gràcies a tot el que he viscut. Com formo part del que és viu i puc continuar donant vida.
Accepto tot el viscut i confio en la vida que viu dins meu i de la que formo part. Agraeixo tants dons i oportunitats que m’han estat regalats i que em fan ser qui sóc i m’han portat fins aquí.

Ganes de vomitar, vomitar el dolor, vomitar el fàstic de viure així, amb el tedi d'arrossegar aquest cos...

fàstic d'haver d'aguantar, a aquestes alçades, que sembli que això funciona com una al·lèrgia i que només és qüestió de no exposar-se...

fàstic d'haver de tibar de la vida així, de fer com si no costés viure...com si amb no treballar ja estigués tot arreglat.

fàstic d'haver trigat tant a adonar-me'n de com en sóc, de forta, per tirar i tenir una vida amb un cos que mai hi ha col·laborat...fàstic d'haver hagut d'aguantar tants anys que em consideressin una figaflor, quan ara puc veure que és tot el contrari...

Que no es vegi i s'entengui el dany neurològic irreparable, les pèrdues i dols fetes massa aviat, aquest cos de vella que no s'adiu, sovint, a les ganes de viure, de créixer, d'aportar, de crear...

Gira-sol: em sostinc i m'alço cap a la llum

Vida

Som de vida o de mort?

I tu, vols viure?

Què vol dir, viure?

Com podem viure aliens al que viu i mor a prop nostre?

Sovint ens és més fàcil commoure’ns amb el que tenim més lluny.

Però, practiquem la vida?

Ens n’adonem, si el que està a prop nostre és viu?

Parlo, i penso, en el petit, la natura, sigui a la ciutat o al camp.

Ens queda lluny que sigui natura viva o morta, mentre faci bonic i no molesti.

Una vegada més, han fumigat a la porta de casa les «males herbes».

El gravit és mort, i la petita parra ja amb fruit ha quedat també ruixada.

Volem vida, però que no ens molesti, que faci bonic.

Volem viure, realment?

Perquè, quan sembrem mort al nostre voltant, estem fent passes per a morir també nosaltres.

No cal dir com té a veure la mort de la biodiversitat amb el que estem vivint ara al món.

Però no passa només lluny, amb animals exòtics.

Passa cada vegada que optem per la mort,

per no veure la vida, petita,

tan important per al nostre viure,

al costat de casa.

Beneïm la Terra, la nostra mare, la nostra llar.

Mai ens l’hem mirada gaire.

Sempre hi hem comptat, però sense veure-la realment.

Ara crida i es manifesta en la seva naturalesa, mostrant les seves ferides i la seva resiliència, la seva fortalesa i la seva debilitat.

Gràcies per acollir-nos, gràcies també per mostrar la nostra petitesa, la nostra debilitat. També la nostra fortalesa, feta de cooperació i no de competència, quan acceptem que depenem els uns dels altres.

Ajuda’ns a veure’t, ajuda’ns a veure’ns.

Dolor…vell company de viatge, com ens coneixem tu i jo!

Recorres el meu cos i l’embolcalles,

com si m’abracessis.

Sé que és millor acollir-te, que no pas resistir.

M’ajudes a fer-me conscient del meu cos, i per això te’n dono les gràcies.

M’ajudes a escoltar-lo, i a agrair que m’hagi dut fins aquí.

De la teva mà he pogut provar els meus límits, acceptant-los, i així, superar-los.

Fent-te presència, també, dins dels meus ossos, sentint la meva sang com terra cremada, a estones, però viva i desitjosa encara.

Ara puc abraçar-te, no necessito sentir la ràbia i la impotència, puc estar per tu. Per mi.

Gràcies.P1040226