Crisi

Ganes de vomitar, vomitar el dolor, vomitar el fàstic de viure així, amb el tedi d’arrossegar aquest cos…

fàstic d’haver d’aguantar, a aquestes alçades, que sembli que això funciona com una al·lèrgia i que només és qüestió de no exposar-se…

fàstic d’haver de tibar de la vida així, de fer com si no costés viure…com si amb no treballar ja estigués tot arreglat.

fàstic d’haver trigat tant a adonar-me’n de com en sóc, de forta, per tirar i tenir una vida amb un cos que mai hi ha col·laborat…fàstic d’haver hagut d’aguantar tants anys que em consideressin una figaflor, quan ara puc veure que és tot el contrari…

Que no es vegi i s’entengui el dany neurològic irreparable, les pèrdues i dols fetes massa aviat, aquest cos de vella que no s’adiu, sovint, a les ganes de viure, de créixer, d’aportar, de crear…

Gira-sol: em sostinc i m’alço cap a la llum